Dulda

La dulda puede proyeutase nos campos de la decisión y l'acción, o afectar namái a la creencia, a la fe o a la validez d'una conocencia. Si antecéde-y una «verdá» convencionalmente aceptada, la dulda implica inseguridá na validez d'ésta.

Cuando la dulda acéptase como inorancia puede ser fonte de conocencia pol estudiu y la crítica.[1]

René Descartes o, traducíu hasta apocayá al español como Renato Descartes, (tamién conocíu col nome llatín de Cartesius) ye quien inaugura na filosofía un movimientu tendente a esclariar les idees d'otros filósofos. Fízose la entruga de si ye posible una verdadera conocencia entendiendo por tal aquel del cual nun podemos tener la menor dulda de la so claridá. A partir d'esto establez la dulda metódica como ferramienta al dexa-y duldar de too cuanto esiste; d'esti constante duldar llogra establecer que puede duldar de too menos del so yo dulda ye dicir de que'l so ego esisti indubitablemente y esi ego tien una base concreta no real (Vease: cogito ergo sum).[2]

  1. Aristóteles, Metafísica, 982b, 11-32
  2. S. Agustín utilizara yá esti argumentu:
    Sicasí, ¿quién va duldar que vive, recuerda, entiende, quier, piensa, conoz y xulga?; yá que si dulda, vive; si dulda, recuerda la so dulda; si dulda, entiende que dulda; si dulda, quier tar ciertu; si dulda, piensa; si dulda, sabe que dulda; si dulda, xulga que nun convien asentir temerariamente; Y anque dulda de toles demás coses, d'éstes enxamás tien de duldar; porque si nun esistieren, sería imposible la dulda". S. Agustín. La Trinidá, X,X,14

    Pero ye Descartes quien toma esti fechu como principiu del pensar filosóficu na Edá Moderna.


© MMXXIII Rich X Search. We shall prevail. All rights reserved. Rich X Search